Expatriat (II): Cansat

Molt cansat, aquest seria el resum d'aquests últims dies. Cansat d'haver d'explicar cada dia el perquè volem la independència, el dèficit fiscal, el tracte a la nostra llengua, d'escoltar arguments com que la indústria que té Catalunya es va realitzar a base de desmantellar les indústries d'altres racons, que si el "Generalísimo" va portar la indústria a Barcelona, que si Madrid paga molt més i rep molt menys, que si Catalunya rep més de la SS del que recauda, i així podria seguir...

També que si Catalunya s'ensorraria fora d'Espanya i de l'Euro, que si el boicot als productes catalans...i no s'adonen que Espanya necessita més a Catalunya que al revés. Sóc conscient que si es dóna el pas, seran moments molt durs per Catalunya, i que passarem anys de penúries fins aconseguir un forat al món, però també tinc molt clar, que "mal por mal, mejor solos" i que Espanya ho passarà pitjor que Catalunya.

Per sort, aquestes disputes de bar acaben amb unes canyes i  unes "risas", com s'haurien d'acabar totes les discussions entre col·legues.

Canviatn de tema, ja m'estic fent a Madrid, ja no em surt dir "bon dia" o "adéu". No és casa meva, però ja no és una terra inhòspita i estranya. La veritat que hi estic força bé, els companys de feina m'han acollit molt bé i  em tracten molt millor, tot i ser català i del barça ;).

també he pogut aprofitar per veure'm amb un altre txungai expatriat, l'Eric, amb qui vam passar un gran divendres de canyetes i un diumenge més divertit veient el Barça-Madrid en un bar ple de merengues (encara que també hi havia força culé).

Igualment, no és casa meva, i això es nota, és aquella buidor quan et falta alguna cosa, et falta, sobretot, la dona, et falten la família, els amics, el partit del dissabte, el teus bars, el mar...per sort em queda poc per tornar a passar uns dies amb vosaltres i agafar forces de nou.

Expatriat (I)

Ja està! Ja estic "instalat" a la "capital del reino", o més ben dit, a un poble del costat.

La veritat és que tot i el caos dels primers dies pels temes d'ubicació, horaris dels transports, la localització dels serveis, etc...no ha sigut una aclimatació molt dura, al menys a nivell professional ja que l'acollida dels companys de feina ha estat molt bona i m'han rebut amb els braços oberts, però per altra banda, crec que encara no sóc conscient que a partir d'ara haig de viure lluny de la meva parella, lluny de la meva família i els meus amics, fora de casa meva, lluny del meu país i de la meva terra.

Aquesta semana tampoc he tingut gaire temps per viure Madrid, però suposo que ho aniré fent durant les pròximes semanes.

Per sort, aquesta cap de semana torno a casa, llàstima que només seran uns dies, però suficients per tornar a agafar força per resistir una mica més.

Per cert, com ja us haureu enterat, he arribat a Madrid i ha caigut la "Sra." Esperanza Aguirre...doneu-me temps i "los leones del Congreso" els convertirem en "lindos gatitos".

Referents

Tot just avui, fa una setmana, vam patir una pèrdua important a la nostra família, i tot just avui, fa una setmana que li vaig escriure això, un petit homenatge a una gran persona que tenia guardat per mi...

Avui no només he perdut a algú a qui estimava, avui també he perdut un referent. Un home que va deixar la seva terra, els seus pares i els seus germans per tenir una oportunitat.

Has portat molts kilòmetres a las cames, al volant del teu camió, i sempre recordo les batalletes que m’explicaves, com quan feies servir el conyac per escalfar-te als freds hiverns d’Alemanya o quan et vas trencar el turmell baixant del camió i orgullós ens ensenyaves les teves “ferides de guerra”.

Vas deixar el camió per portar l’autobús. I quanta gent encara se’n recorda de tu, en Carreño, el del autobús i quantes anècdotes ens explicaves.

Recordo, també, com ens explicaves la teva tornada a Gerjal, el poble que et va veure néixer, i que canviat que el vas trovar...i el que no deixarà de sorprendrem mai, que la gent encara et recordava, eres en Blaisa, amb 60 o 70 anys més, però sabien qui eres.

Eres un home amb caràcter,  , lluitador, estricte quan calia... molt atractiu i elegant, deien les dones, però també vas ser un avi divertit, alegre, amb un gran sentit de l’humor i amb molta ironia...m’encantava veure’t agafar les mans a les teves netes i riure amb tots nosaltres.

Un home d’una mirada intensa, amb uns ulls blaus que et deixaven atrapat. Un home a qui jo voldria assemblar-me algun dia.

Jo et recordaré com eres, amb una faria a la mà, amb un carajillo a la taula i rient de tots nosaltres.

Ja no t’ho podré dir,  però per mi no eres només el meu avui, per mi eres un referent.

Que em passa doctor?

L’altre dia, em vaig topar amb un capítol de House, i mentre el veia, em va venir al cap una idea sobre la situació actual que estem vivint algunes de les regions de la tan lloada Unió Europea, i més concretament, dins la zona Euro.

 I si el problema és el diagnòstic? Si el diagnòstic és erroni, que passa amb el tractament? No serà erroni, també?

Com passa a la sèrie, arriba un malalt amb una simptomatologia i els doctors es reuneixen, arriben a una conclusió i realitzen un tractament. I així fins que encerten el diagnòstic correcte i, per tant, el tractament correcte, i el pacient es cura. A la Zona Euro, sembla que passi exactament el mateix, tenim pacients (el grup PIGS) amb unes simptomatologies estranyes i la Dra. Merkel i el seu grup de becaris (FMI, BCE, etc.) sembla que es dediquin a fer pràctiques de laboratori fins que trobin al cura al mal que ens afecta, però fins quan aguantaran els pacients?

La història de com teníem que superar al crisis la podríem resumir en diferents tractament s per a un únic diagnòstic i els resultats dels mateixos:

Diagnòstic (Any 2010): Espanya gasta més del que té. Prima de risc: 163 punts.

Tractaments:

- 1er. tractament (Any 2010): congelació de pensions, rebaixa dels sous dels funcionaris, finalització del xec nado. Prima de risc: 221 punts.

- 2on tractament (gener 2011): primera reforma laboral i reforma del sistema de pensions. Prima de risc: 229 punts.

- 3er. tractament (juny 2011): imposició del sostre de dèficit i reforma de la Constitució. Prima de risc: 333 punts.

- 4rt. tractament (desembre 2011, Rajoy president): pujada de l’IRPF i nova Reforma Laboral. Prima de risc: 360 punts.

- 5é tractament (juny 2012): rescat a la banca per 100.000 M€. Prima de risc: 520 punts.

Segurament, el següent tractament serà l’apujada de l’IVA. Però vist això, a algú li sembla que podrem curar aquest malalt?

Una visita esperada

No sé quants cops t’has endut ja a la vida, ni els que et quedaran per rebre. Suposo que ni tu mateix ho saps, però com cada anys vindràs, vindràs amb el teu somriure, sabent que sempre t’esperem, que sempre ets benvingut. Potser vindràs obligat, però vindràs, vindràs perquè saps que ens faràs feliços. Sobretot als petits de la casa, que cada Nadal t’esperen, t’esperen amb il·lusió i ganes, sabent que vens de molt lluny, d’allà on no arriba la vista, d’allà on el dia es confon amb la nit, i la realitat amb els somnis.

I jo, com un nen més, esperaré la teva arribada per donar-te de menjar, per preguntar-te, envoltat dels nens, com ha anat el viatge. Els petits de la casa, bocabadats, mentre parlem, i, també cal dir-ho, enfadats perquè no arriben a sentir-te i jo si.

Estaràs atent sempre a tot, esperant el teu moment en un discret segon pla, i quan arribi aquest moment, estaràs preparat, disposat com sempre a rebre pals, a sentir crits, a rebre cops de nou, sempre amb el teu somriure i la teva barretina amb l’única recompensa de veure els somriures d’alegria dels nens, de veure aquells ulls plens d’il·lusió, les cares de sorpresa...i pensaràs (i pensaré), dolça innocència, tan de bo no es perdés mai...

Benvingut  de Nou, Tió!

Parlant de fotos

Alguns dels que em coneixeu sabeu que estic fent un curs de fotografia. Ja ho sé, el dia dels @aofmercy no vaig portar la càmara...però no em castigueu, el proxim concert la porto, palabrita de niño Jesús...A lo que iba, que sino em despisto...El curs, doncs res, aquí us deixo una mostra a veure que us semblen ;-)


 

I si us heu quedat amb ganes de més, aquí podeu veure la resta:
http://www.flickr.com/photos/55111112@N02/

Nyenyo is Back!!!

El 18 de juny de l’any 2004, en Nyenyo va publicar el seu últim post, 7 anys, 6 mesos i 13 dies després, Nyenyo is Back!

Moltes coses han passat en aquest set anys i mig, coses bones i coses dolentes, canvis importants en la meva vida i en la dels qui m’envolten, però no per això vaig deixar de postejar. La mandra i la falta de coses que explicar van fer que el bloc anés morint...poc a poc...com qui sap que ha de marxar però no vol dir adéu...

Feia molt de temps que pensava en tornar  al món blocaire, però hi havia dos coses que em tiraven enrere, la primera és el concepte mateix d’un bloc. Si no tinc res a escriure, a dir, a penjar, a opinar... per que tinc un bloc. I segon, i no menys important, quan tens amics amb les capacitats retòriques, artístiques, fotogràfiques, crítiques, mediàtiques, creatives, etc. que tenen, que pots aportar de nou, de fresc, a aquest món 2.0 massificat...i al final la resposta va ser clara, que puc aportar? Res. I la segon pregunta seria, i llavors per que crees un bloc? Perquè em dona la gana. No aportaré res que no hagi dit un altre, però i què! ara ho vull fer..

Així que, com si d’una Au Fènix es tractés, ressorgin de les seves cendres, 

Nyenyo is Back!!!